viernes, 5 de diciembre de 2014

l'Amic Irlandes



José Manuel Almerich




Gerald es un bon amic d’orige irlandes. Desde molt jove había abandonat el seu pais buscant millors condicions de vida. Va arribar a Espanya i, com tants altres veins del nord, s`havía afincat en la La Marina com a professor d’angles. Les seues eixides amb bici sempre s’havíen llimitat a pasetjar per les Rotes, amb el cálid sol mediterráni i la brisa del mar com aliats en les seues excursions. Fou a mitjans de febrer quant varem decidir recorrer durant uns dies, amb bicicleta de muntanya, la comarca dels Ports. Necessitaba completar informació per al meu proper llibre, treball de camp del tot imprescindible, i realitzar a mes una serie de fotografíes en distintes epoques del any. 





La primera nit la pasarem junt al foc que Miquel, el masover del ermitori, ens havía preparat. El santuari de la Mare de Deu de la Font era tan auster que el sac de dormir damunt de les gelades lloses de pedra no era suficientment càlid per pasar d’una forma confortable la nit. Al endemá un cel gris plomiç cobría les muntanyes i barrancs que envolten el santuari. No era precisament una invitació a recorrerles damunt d’una bici pero, a pesar de tot, partirem cap a la Llacova. 




Nomes arrivar a la solitaria aldea, comença la pluja. Ben protegits i abrigats decidim continuar cap al Muixacre bordejant la mola de Fustés. La boira s’escampaba com un espes mant a mesura que guanyabem altura i el fret era tan intens que apenes ens quedaba força per a agarrar el manillar. Gerald murmuraba queixes en gaèlic i jo prefería ignorar els seus pensaments. Després d’algunes hores de esforç, més per les condicions que per el desnivell i amb l’única orientació del soroll de les vaques pastant disperses, començe a dubtar. No hi ha perduda posible -em repeteix a mi mateix- no hi ha més opció que seguir avant. El mas del Muixacre deu quedar molt prop segons els meus calculs, pero no hi ha forma de vorel. 






Continuem empuixant la bici per el fang fins que els lladrits d’uns gosos em tranquilitzen. La aparició repentina del vell mas entre la boira em trauen de dubtes i suposa un alivi per al meu amic que començaba a desconfiar. Una veintena de gats negres i blancs s’amagen al voremos arrivar i una xiqueta amb la cara bruta ens mira sorprenguda. Els ultims masovers dels Ports conserven encara una hospitalitat heredada per segles i segles de rogatives i peregrinacions. Es la soletat i l’aillament lo que els fa oberts als viatjers i la ubicació de les masies lo que més impresiona als caminants quant recorren estes muntanyes. Em venen a la ment les paraules que una nit vaig escriure en el meu cuadern de viajte mentres creuaba amb bici l’Alt Altlas Marroquí: 

“quant arrriveu a alguna de les tantes i tantes masies abandonades, orientades al sol de mig dia, penjades al vuit en les vessants d’algún barranc quasi inaccesible aon el bosc ha recubert de nou els bancals, i no encontreu explicació a com pugeren sobreviure allí els seus habitants, pregunteu als pastors del Achal N’Deram. Encara que ens coste de creure, la vida allí, al Maestrat, als Ports o la la Vall de Gallinera, també fou algún día tan intensa i plena de vida. Açi, en estos poblats berèbers anclats en la Historia, he deprés com sería la vida al interior valenciá fins el seu total abandó, i com vivíen aprofitant els escasos recursos que les altes i fredes terres del interior lis eren capaçes de donar”


Després de agrairlis la seua amabilitat i acabarme el millor cafe calent que he pres mai en la meua vida, continuarem cap a la vega de Torre Segura. El camí fins als Llivis ja no plantejá problemes pero el fret i el agotamen feia que apenes pugerem parlar. Ni en les altes terres irlandeses -seguia protestant Gerald- fa tant de fret com açi.


 Ares del Maestre

Moles uniformes i aspres tanquen la vega del Moll. Deixen entrevore un paisatje fet per l’home, un paisatje modelat i humanitzat salpicat de cases y corrals de pedra que ara veuen els seus camps acosats per els roures i les carrasques en plena recuperació. Creuem a bon ritme el riu Caldés i després de pasar junt a Sant Pere pujem cap a la serra del Aguila. Dubte que algún día se li borre a Gerald de la memoria la imatge de Morella quant la va vore per primera vegada desde lo alt de la costa del Bosc. La seua imponent ubicació i la elegancia de les seues muralles cobertes en part per la neu amaguen una part important de la nostra historia i descobrirla en bici es com tornar enrrere en el temps. Trate de convencer a Gerald mentres sopem al Cardenal Ram, no podía ser menos després de l’esforç, que recorrer estes muntanyes sense presa i descobrir en soletat aquest paisatje dur i difícil, a vegades hostil, amb les seus aldees, santuaris i masos encara amb vida, es una satisfacció indescriptible i culturalment, molt enriquidora. Que si existeix algún lloc aon l’home i el mig, la historia i el paisatje s’unixquen amb mes força, ésta es la comarca dels Ports. I que no oblide que aquestes muntanyes, encara que no ho semblen, també formen part del Mediterrani. 

 Morella

L’Irlandés no ha tornat mai més a acompanyarme amb bici per les nostres muntanyes. La meua relació amb ell segueix siguent com abans, llarges conversacións en anglés mentres saboretgem una Guinness i escoltem música celta. Recordes -em comenta molt a menut- aquell viatje? Mai oblidaré aquell inmens lloc, que em duge a la ment imatges de la meua terra; camps de blat abandonats, boira, cases disperses i llargs murs de pedra en sec delimitant les pastures. 






Es curios -pense- els Ports també es a la seua manera una illa. Una illa cultural i etnográfica en els confins d’un mon rural que desapareix i mai mes tornará a recuperarse. Fa setanta milions d’anys també tingé, fins i tot, mar i al igual que la vella Irlanda, la emigració ha sigut també una constant en la seua forma de vida.

  Mas dels Llivis
Texte i fotografíes: José Manuel Almerich

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada