miércoles, 10 de diciembre de 2014

La caseta del tío Honorio

José Manuel Almerich


Recorde el moment quan vaig obrir el sobre que el meu bon amic Jordi Oltra i Benavent em va fer arribar uns dies després de recórrer el Camí de la Falaguera i passar al costat d’una casa vella i misteriosa, en un dels racons més solitaris i amagats de la serra del Buixcarró. Com sempre ens sol succeir, acostar-nos a un mas abandonat és un dels moments més enigmàtics de les nostres excursions, i la casa, els arbres i els camps erms solen estar rodejats d’una inquietant sensació de soledat, d’un ambient quasi sagrat i d’una energia màgica que impregna els llocs que han tingut una vida intensa.
            De vegades resulta difícil imaginar el treball de l’home, els animals domèstics o la cridòria dels xiquets jugant al costat de la casa. La ubicació de les masies i l’arquitectura de la pedra seca en la muntanya sempre ens ha impactat d’una forma febril i ens ha fet meditar sobre la duresa de la vida immersos en una naturalesa, dura i cruel, en la qual nosaltres, mig segle després, ens vam endinsar ara per pur plaer. 

             En el cas del Racó dels Cacahueros, el lloc on es troba encara dreta la casa que fou del tio Honorio; tenia un magnetisme especial i un misteri potser aguditzat per la pluja persistent que ens havia acompanyat tot el matí.
             Reconec que vaig arribar a emocionar-me en llegir detingudament el contingut del sobre en qüestió, un quadern escrit pel Dr. Rafael Mahiques i publicat feia unes dècades per l’Ajuntament de Quatretonda. El breu treball d’investigació era una aproximació a l’obra del tio Honorio, a la vida d’un masover que va viure al Racó dels Cacahueros. Un homenatge a la persona que va passar 21 anys en aquest racó apartat de la serra, i els últims nou des que va morir la seua companya, en la soledat més absoluta.


Honorio Oltra i Benavent havia nascut a Quatretonda l’any 1864 i va morir a Pinet en 1956, on està soterrat. Va viure al Racó, una parcel·la de terra immersa entre muntanyes on cultivava cacau, tramussos, blat, figues, dacsa, alfals, ordi, codonys i alguns fruiters, a més de recol·lectar les plantes medicinals i aromàtiques que trobava per la serra. També l’acompanyaven alguns animals en el seu quefer diari: un ruc per al treball i un gosset que el seguia pertot. El tio Honorio solia baixar als pobles més pròxims, Quatretonda o Pinet, a comprar utensilis i ferramentes, roba i aliments, així com per visitar els seus familiars que a penes es recordaven d’ell. Hi tornava a poqueta nit, mentre el so dels ocells impregnava l’ambient i l’aroma del timonet li recordava quina era la seua autèntica llar. A sa casa, precisament, van dormir caçadors, caminants, amics i algun maqui, per la qual cosa hagué de passar una temporada a la presó de Xàtiva. Només va anar a missa el dia del seu casament, i afirmava sovint que la seua única religió era la natura, encara que de tant en tant recorria a complicats rituals d’origen cristià durant les curacions que practicava.

 Font de la Falaguera
             El tio Honorio va ser una persona admirada per tots els qui el van conéixer, i amb un talent científic excepcional per a la formació d’aquella època. Durant la seua vida va escriure tres volums manuscrits numerats, amb un total de 161 pàgines en què apareixen fórmules i procediments curatius. Relativament conservats, els llibres estan escrits amb ploma i tinter, fet que ha ocasionat que en alguns casos el text, per causa del pas del temps i la complicitat de la pluja que li calava a vegades sa casa, siga totalment il·legible. En els seus manuscrits apareixen fórmules tan curioses com el procés de fabricació de la pasta per als caps dels mistos, el goma d’apegar o com augmentar el poder lluminós del petroli. Moltes d’aquestes receptes, en què també apareixen nocions de cirurgia, anestèsia o control de les infeccions, estan rectificades en llapis, la qual cosa demostra que hi havia una comprovació i millora de les seues investigacions. Segons ens conten els qui el van conéixer, hi hagué un quart volum que li van furtar de sa casa, juntament amb 10.000 pessetes, mentre estava fora herboritzant als setanta anys, una obra que podem considerar irrecuperable. Més de 150 fórmules per a tot tipus de tractaments han pogut ser estudiades, però amb la precaució -ens adverteix el Dr. Mahiques- que la utilització d’alguna de les pocions podria ser hui en dia perillosa per una dosificació elevada. El seu treball calia entendre’l en un context molt distint de l’actual, amb unes fonts i uns coneixements de principis de segle basats únicament en la tradició oral i, sobretot, en l’experimentació.

 Racó dels Cacahueros
             Mentre, recolzat a la paret de l’oficina, llegia i rellegia el treball que el meu bon amic Jordi m’havia enviat i els manuscrits fotocopiats, les meues mans tremolaven i una emoció interna recorria el meu cos. Tenia moltes ganes que arribara el dissabte i tornar de nou al Racó de la serra del Buixcarró. Volia tornar a aquella vella casa perquè allà havia viscut una persona excepcional, com tots els que van habitar les nostres muntanyes fins a la fi del món rural. Hi volia tornar perquè la seua presència continuava surant en l’aire i la saviesa de segles i segles es podia veure incrustada en les pedres i bancals que envoltaven el mas. Perquè la figura del tio Honorio representa l’estima envers la muntanya i la dignitat d’una vida en íntima relació amb la natura, en un entorn de privacions i pobresa tan freqüent en la societat rural de principi de segle. I em confirma encara més l’especial sensació que percebem al costat de les parets ruïnoses de qualsevol masia, molí, ermita o aldea abandonada, les pedres dels quals amaguen la història desconeguda de pares a fills, gent anònima que va habitar les nostres muntanyes, i el patiment, l’esforç i la tenacitat de vides senceres que van ser dedicades tan sols a sobreviure. Només ens separen d’aquests llocs a penes unes hores d’automòbil, però centenars d’anys en el temps. I aquestes persones anònimes també van ser els artífexs d’un món fort i superb, un món rural en què van fer més humana la muntanya i van tindre un sentit de la bellesa inexistent hui en dia, quan la proporció i la mesura de la pedra s’integrava en l’entorn i feia que l’arquitectura fóra el reflex del seu propi temperament.

Cami de baixada a Pinet
             Al dissabte següent em vaig calçar les botes i vaig tornar de nou al Buixcarró. Vaig caminar en silenci per si podia sentir els rituals del tio Honorio. La boira cobria la vall, i els cims pròxims tocaven el cel fent més sublim el lloc que ja em pareixia sagrat. Quantes històries deuen amagar les nostres pedres, quantes biblioteques humanes deuen haver sucumbit en les parets del nostre patrimoni rural!


             Després de dinar vaig baixar a Pinet per una preciosa senda i em vaig acostar al cementeri. La tomba del tio Honorio romania, igual com la seua vida, apartada de la resta i coberta de romaní i camamil·la. No hi havia creus ni flors, ni tan sols una senzilla làpida. Només una inscripció gravada en fusta i escrita en llatí:                                                                                                                                                                   
“Sit terra levis“. Que la terra et siga lleu.
                                                                                           
Del llibre
José Manuel Almerich
Centre Excursionista deValència
València, 2000

2 comentarios:

  1. Anónimo1/29/2017

    Hola Jose manuel
    Me llamo Gaspar , soy viznieto del Tio Honorio, hijo de Amalia Oltra, hija de Leopoldo uno de los hijos del Tio Honorio. Estaba hablando de mi bisuabuelo con mis hijos y hemos visto tu blog y la verdad es que nos ha emocionado, el sentimiento que has mostrado al escribirlo. Muchas gracias por lo que has escrito y por lo que trasmites. Estamos pensando en colaborar para que se sepa más del Tio Honorio desde la familia, y me gustaría estar en contacto por si estuvieras interesado. Recibe un abrazo de agradecimiento
    Gaspar

    ResponderEliminar
  2. Anónimo1/29/2017

    Me llamo Gaspar , soy bisnieto del Tio Honorio, hijo de Amalia Oltra, hija de Leopoldo uno de los hijos del Tio Honorio. Estaba hablando de mi bisuabuelo con mis hijos y hemos visto tu blog y la verdad es que nos ha emocionado, el sentimiento que has mostrado al escribirlo. Muchas gracias por lo que has escrito y por lo que trasmites. Estamos pensando en colaborar para que se sepa más del Tio Honorio desde la familia, y me gustaría estar en contacto por si estuvieras interesado. Recibe un abrazo de agradecimiento
    Gaspar
    Responder

    ResponderEliminar