miércoles, 21 de enero de 2015

El germa Romaguera

José Manuel Almerich



El varem coneixer durant una excursió amb bici. No trobàvem el camí de tornada, encara que sabíem que anàvem ben orientats. Fosquejava i, com sempre, duiem al llimit les hores de llum. Al final de la pista, una estranya construcció, mitat ermita mitat caseta de camp, pareixia habitada. Una tènue llum era visible des de baix pel que vam decidir acostar-nos. L’accés a la casa estava obert. Una campana sobre l’estreta senda quedava penjada d’un arc oxidat a manera de porta. Vaig decidir pujar mentres la resta del grup es va quedar esperant-me.

Mai oblidaré la primera imatge que vaig tindre de Romaguera. Recolzat en la paret de l’oratori, rosari en mà, la barba llarga i gris, vestit amb un carcomit hàbit de franciscà, dormisquejava plàcidament mentres les últimes llums del dia retallaven el seu perfil. Al fons, el Benicadell ressaltava l’escena com un quadro surrealista on el temps pareixia haver-se detingut.


No va paréixer sorprendre’s quan va obrir els ulls, a pesar del meu aspecte d’haver caigut en paracaigudes. Casc, motxilla, gore tex blau i ajustades malles negres no era precisament la indumentària més adequada per a presentar-se davant d’un ermità que acabava de despertar, meditar deia ell, d’un profund ensonyament i vivia en la més remota soledat. 


  
- Che! Qui eres? d’aon bens? Que és aixó que dus al cap?

- Pare, sent haver.el molestat. Ens em perdut i no trobem el camí per anar a Benigánim.

- No soc pare, soc germà. l’Esglèsia no em reconeix, però collins soc franciscá i vixc en la pobrea i soletat com a ermità. Tu qui eres, un marcià?

- No pare, dic germà. Soc ciclista i ens agrada recórrer la muntanya amb la bici.

- Che, no degeu estar molt be del cap. Per aixó dus eixe gorro tan estrany de plastic roig. A estes hores per la serra, no teniu per als rabosots?

- No germà. Tenim por a quedar-se sense sopar.


Romaguera ens va indicar el camí de volta, una antiga via pecuària ja coberta per la vegetació. Quedarem en tornar un altre dia a menjar amb ell, més per curiositat que per agraïment i així poder conéixer-lo millor. Porteu xulles i vi -ens va dir- i que sobre quelcom. Jo vos prepararé les brases.

Vam tornar en petit comité un parell de vegades mes: parlava i parlava sense parar, propi dels personatges solitaris que passen setmanes sense veure a ningú. En una ocasió estava fent ell només una processó per la muntanya. Li ajudarem a portar la xicoteta verge al coll i la passejarem per la serra. Ens va obligar a cantar. El nostre amic Andrés, escèptic total, no sabia si estava somiant o veient el rodatge d’una pel·lícula de García Berlanga. La processó presidida per Romaguera era, això sí, multicolor. Els improvisats confrares vestien maillots grocs i cascos de colors. La mare de Deu de la Solana, inventada pel propi germà, podia sentir-se privilegiada davant de semblants devots, jóvens i fibrosos. 



Li portarem el menjar. Romaguera va preparar el foc a mitjan matí i va torrar en les brases les xulles a la nostra arribada. A la volta de l’excursió, un grup d’amics en bon ambient i harmonia, acompanyarem a l’ermità en què, probablement, va ser un dels dies més feliços de la seua vida. Cantava sense parar, pujava damunt de la taula, es va beure ell només la botella de Fra Angèlic.

- Este és un germà com vosté -li vaig dir- que també viu tot sols en la muntanya i fa licors.

- Che que bo! Fa gustet a avellanes!

Ens va comptar les seues experiències en televisió, en cròniques marcianes, com es burlaven d’ell quan ho assentaven en el plató de Tele 5 o Canal 9 junt amb transvestits, prostitutes, periodistes mediocres i gent de mal viure, com deia ell. Ens va comptar també com anaven a buscar-li a l’ermita, en taxi, i li pagaven l’estada en bons hotels que ell mai haguera imaginat. Se sentia defraudat perquè totes les seues paraules, tots els seus arguments, eren manipulats i tan sols extreien fora de context les frases mes punxants, les que eren objecte de burla o d’acudit fàcil.

- No torne més allí germà. La televisió només li farà mal. També aquella vegada que es va trencar els dos genolls per voler botar un bancal, i havia de penjar-se d’un olivera per a fer les seues necessitats fins que li van trobar i li van portar a l’hospital. I com apedregava aquella retro que a poc a poc anava devorant la seua muntanya.
Li vam fer diversos regals que van arribar a emocionar-li: un forro polar, un gorro de llana, uns guants per a l’hivern, una gran foto seua emmarcada, un llibre en què es parlava d’ell i apareixia la seua foto.

- Che, si soc jo! Com pot ser? En un llibre! I estirava la pàgina per a comprovar que no era un imatge apegada. Romaguera va plorar. Va plorar d’emoció perquè va veure que encara hi havia gent que li apreciava i perquè no érem com la resta que es mofaven d’ell o els moteros que moltes nits li entraven a l’hort per a espantar-li i destrossar-li les plantes. Ni com aquells que anaven allí a tafanejar i burlar-se com si fóra un personatge de comèdia.

Es va despedir de nosaltres cantant, no sense abans ensenyar-nos el sepulcre que s’havia excavat en la roca. Calia veure-ho. Vint anys treballant amb pic i pala perquè el dia de la seua mort fóra soterrat allí. Un enorme clavill obert en la paret de la muntanya. 



 Els meus amics ja no ho van tornar a veure. Jo vaig anar a visitar-lo un any després per Nadal, acompanyat tan sols de dos dels meus millors amics. Feia molt de fred i plovia. La boira ocultava per complet la serra de la Solana i a penes es podia distingir l’ermita. Va eixir a rebre’ns amb el seu hàbit de franciscà, la barba llarga i gris, i un paraigues vell amb un gran forat pel qual es colava l’aigua i li mullava la cara. Es va alegrar de veure’ns. Vam menjar amb ell, vam beure vi i preparem un café en el rando.

- Che que bo! Café calent! Com pot ser que d’un aparatet tan xicotet eixca un café tan bo?

Romaguera va tornar a plorar. Ens va comptar el drama de la seua vida, i el drama també de la seua vida interior. Va ser jugador de futbol i també obrer. Va tindre una nóvia a qui va voler, va deambular per Portugal i al final les circumstàncies li van convertir en captaire. Déu li va cridar -ens deia- i el dimoni li temptava. Va arribar per casualitat a Benigànim on li van cedir una parcel·la apartada en la muntanya per a construir-se la seua ermita, i per fi allí, va aconseguir la pau que mai va tindre. Ens va agrair molt emocionat la visita en una vesprada com aquella, en la que estar tot sol t’esgarra l’ànima. La nit següent, nit de Nadal, la passaria amb els pobres, més pobres i sols que ell, davall un pont qualsevol del llit del Túria. Tots els anys ho feia, a pesar de les protestes de l’Església que per fi li havia reconegut com a membre de l’Orde Franciscana. 



El germà Romaguera ens va causar una profunda impressió. Des de l’Edat Mitjana, personatges com ell, visionaris, eremites, bojos o captaires en la busca constant de la pau amb si mateixos, es retiraven a llocs apartats en la soledat més absoluta per a dedicar la seua vida a la contemplació. L’oració i la meditació ocupaven la major part del seu temps, i la resta ho dedicaven a cura de xicotets horts en les proximitats d’alguna font per a poder subsistir. Dormien a coves o aprofitant xicotetes construccions de pedra seca sovint alçades per ells mateixos. Quan algun noble s’apiadava d’ells, els cedia algunes terres i allí fundaven un convent amb altres ermitans que seguien el mateix exemple i la mateixa forma de vida. Un miracle atribuït, una invenció oportuna, una relíquia falsejada i el lloc es convertia en centre de pelegrinatge. A vegades, quan la comunitat aconseguia certa importància, el privilegi real o una butla papal feia la resta. I així es va forjar la història religiosa del nostre país, des de les xicotetes ermites perdudes en les muntanyes fins al mateix camí de Sant Jaume.

Romaguera va representar per a nosaltres en ple segle XXI un personatge místic ancorat en l’Edat Mitjana. Ni més ni menys lúcid que aquells, ni més ni menys boig, simplement que al nàixer es va equivocar d’època. Trobar Romaguera no sols va ser com traslladar-nos en arrere en el temps, la bici ens ha proporcionat esta satisfacció moltes vegades en les comarques de l’interior, sinó que ens va permetre a més conéixer una persona excepcional, una persona dedicada íntegrament a fer el bé, a vetlar pels altres, i a patir en silenci els problemes de la societat que tan malament li havia tractat. 



 L’amor a la naturalesa i el respecte per la vida que va tindre l’ermità han quedat en la Solana. Vint anys va estar arreplegant bellotes en l’ombria del Monduver que traslladava, a peu i en sacs, a la serra de la Solana per a anar repoblant-la a poc a poc, fins que la va convertir en un xicotet bosc. I haguera estat disposat a donar la seua vida per a frenar els desmuntes que aquell farmacèutic de Xàtiva havia realitzat amb maquinària pesada en el fons de la vall per a transformar-ho en tarongers. Va defendre la seua muntanya amb ungles i dents davant de totes les amenaces i deia sovint que els Ajuntaments no estaven capacitats per a gestionar el seu patrimoni natural. Haurien d’estar governats per ecologistes -deia- i tenia una visió de futur i del món que deixarem en herència, molt per damunt dels polítics de la nostra època.

El germà Romaguera ens va deixar el passat mes de juliol. Va ser trobat pels guardes forestals en el sòl de la seua ermita víctima d’un ictus cerebral. Ens assabentem de la seua mort per una breu nota en un periòdic local. Cap de les televisions que tant es van aprofitar d’ell es van fer eco de la pèrdua. Probablement ja no els interessava en absolut. 



 Romaguera va ser, per a les poques persones que li vam conéixer, l’últim ermità de les muntanyes valencianes. Va viure en la solana de Serra de la Creu i es considerava afortunat per tindre enfront dels seus ulls al gran Benicadell. Va formar part inseparable de la muntanya com ho van anar els masovers, moliners i pastors al llarg de la història. Va ser un testimoni humà i espiritual de la màgica i vital fascinació d’un món de silenci i soledat, d’un món rural que ha desaparegut, i ja mai tornarà a recuperarse.

 
Texte i fotografíes: José Manuel Almerich





No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada